BURNING

L’any 74, amb l’últim alè del règim, quan el barri madrileny d’Elipa era més barri que mai,, entre els discos d’estraperlo dels Rolling Stones i Deep Purple, apareix un dels grups que llueixen amb totes les de la llei (no de llavors) l’etiqueta de llegenda viva, Burning.

Quique , Pepe Risi, Toño y Johnny Cifuentes, comencen a combinar les feines, el local d’assaig i les sales de concerts, sense més   pretensions que les inherents a portar la guitarra penjada i tenir un nombrós grup de fans amb faldilles a sota l’escenari, entre d’altres llocs. El projecte es batejarà Burning (el dia de l’elecció feia molta calor) 

“Madrid”, “El fin de la década” , “Bulevar” i “Atrapado en el amor” es publiquen entre els anys 78 y 82. Els quatre discos es mouen entre el rock estonià, las influencies del rock simfònic i “la movida madrileña” sense perdre mai un segell especial que Burning estamparà en cadascun dels seus futurs treballs. D’ aquells anys queden grans temes, però sobretot un que va obrir moltes portes “Que hace una chica como tú en un lugar cómo este.”

Editen “Hazme gritar”, “Cuchillo” i “Regalos para mamá”. A començaments dels noranta graven “En directo” envoltats  d’amics com Joaquín Sabina, Miguel Rios, Rosendo, Antonio Vega o Loquillo. Sembla  que la sort els somriu amb aquest  doble àlbum (disc d’or) mentre ells es submergeixen en concerts multitudinaris. Llavors  vindrà la calma amb “No mires atrás” al 93. Tot i això, la incertesa torna al grup anys després, quan una pneumònia acaba amb el castigat cos de Pepe Risi, un nou de maig de 1997, el mateix dia i mes (diferent any) en el que havia mort Toño. La pèrdua d’un dels personatges més emblemàtics de l’escena musical espanyola vaticina la mort del grup, segons alguns que desconeixien una de les principals qualitats de Burning, la tossuderia de mirar endavant conscients que l’enyorança també és un element imprescindible a les seves composicions.

A partir de llavors, comença un període d’incertesa que englobarà el multitudinari homenatge a Pepe Risi, i amb la força per tirar endavant, passi el que passi, de Johnny Cifuentes. “Una noche sin tí” torna a comptar amb els amics de sempre i grups emergents. Després veurà la llum “Sin miedo a perder” (1.998), disc pòstum de Pepe Risi.

Amb en Johnny Cifuentes  al davant, Pinilla, Carlos y Kacho  graven “Altura”, que s’ edita al 2.002. També participen al disc “Un camino de piedras”, tribut a Barricada.

Entre el 2004 i el 2005 compaginen la gira amb la gravació de “Dulces dieciséis”, el seu nou disc. Setze de les seves millors cançons en versió acústica, amb la producció de Carlos Narea i amb la col·laboració de músics com Osvi Grecco, Tito Dávila , Ñaco Goñi o Quique González.

Burning porten més de 30 anys als escenaris. Han sobreviscut a tragèdies personals i canvis en el món de la música. Sense voler-ho, van col·locar les primeres pedres de la tràgica llegenda nacional del rock i van escriure els primers himnes de la mateixa.

La música dels Burning és castissa, “xulesca” i nostàlgica. Els seus temes ens transporten a les noies que no vam tenir mai, a les barres que mai van suportar les nostres penes i als cigarrets que vam deixar de fumar. La seva música és per perdedors, per solitaris, pels amants de l’oblit, d’històries inacabades, d’ahirs i de ja t’ho vaig dir. De verb fàcil, de mirada tèrbola, d’olor a fum… Exercicis de nostàlgia que rememoren una escena no viscuda, sinó per viure. Arguments prou vàlids per haver-los triats en l’edició d’enguany del Rockallerona.

BURNING son:

Johnny Cifuentes: Veu i teclats

Eduardo Pinilla: Guitarra

Carlos Guardado: Baix

Kacho Casals: Bateria

www.burningmadrid.com

DISCOGRAFIA RECOMENADA: