Un punt al mapa. Tres-cents seixanta-cinc dies a l’any de música popular al cap. La música com a cura, com a malaltia, com a forma de vida. Dies d’imaginaris cartells sobre un paper en una reunió al bar, de lluitar. I potser sí que és més que un punt al mapa, a l’oficial, al que fan els polítics segons bufa el vent, el vent electoral.

Un fotut punt al mapa del nostre imaginari col·lectiu. El que de debò compta; saber que l’estiu de la nostra vida va cap al final i que es allà on sona música en directe. En viu, en un roig viu dins de les goles travessades a base de destil·lats, nicotines i vés a saber quantes coses més. Un punt al mapa que es mou de manera altruista, per l’amor que encara senten alguns per la música, a la, encara pura, màxima expressió de revolta juvenil, la de les guitarres elèctriques. Un punt al mapa que cada any es va fent més gran, tan gran que amenaça de sortir-se’n, per convertir de nou el ja mític camp de futbol de Llerona en un lloc ple d’amor. Uns amics meus es varen fer nòvios en una calorosa nit de setembre. I de nou, cada estiu torna amb l’esperança que al final, en aquest punt del mapa alguna cosa passa, alguna cosa grossa, intensa, bonica..., espero veure-us allí...

Miqui Puig i Bosch, cantant de Los Sencillos, punxadiscos, locutor d’Absoluta (Catalunya Cultura) i per sobre de tot afeccionat a la música.